8M de 2023, Dia de la dona treballadora
Aquest 2023 volem dedicar el 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, a parlar de quina manera i per quins motius les dones que no militaven en cap partit polític van ocupar un lloc en la lluita guerrillera antifranquista, sense perdre de vista la divisió de gènere tan marcada d’aquells anys. Segons explica la historiadora Mercedes Yusta, les vides de les dones durant la dècada dels 40 van estar molt condicionades per l’afinitat política dels homes que les envoltaven. En la majoria dels casos, dins del nucli familiar, eren els homes els qui prenien la decisió política de lluitar en contra de Franco i apuntar-se a la guerrilla, a causa de la posició social que ocupaven: la condició d’obrers els hi permetia obrir espais de debat i socialització fora de l’àmbit domèstic i començar a militar o ser afins a les idees d’un determinat partit polític.
Així doncs, les dones passaven a ser les mares/filles/germanes/mullers de “rojos”. Malgrat no tenir cap militància prèvia, però en resposta al profund sentiment d’injustícia envers la repressió que veien al seu voltant i els seus compromisos familiars/relacionals, aquestes dones van començar a prendre part en la guerrilla assumint les següents feines: fer d’enllaç portant menjar o informació valuosa, teixir jerseis pels del “monte”, amagar persones a casa i donar-los manutenció i visitar coneguts i familiars a les presons. D’aquesta manera, en compliment amb el paper de dones cuidadores que la societat de llavors esperava d’elles, es van convertir en còmplices polítiques de la guerrilla antifranquista, segons el que Yusta anomena “la politització dels afectes”. Eren conscients que els seus actes violaven la llei però que, alhora, eren imprescindibles pel correcte funcionament de la guerrilla. Les seves tasques quotidianes van passar a ser un acte polític i van assumir els riscos que aquestes comportaven. En el cas que fossin descobertes, sabien que podien ser sotmeses a tortura, presó, violacions o inclús la mort i també se’ls inflingien altres actes humiliants com ara rapar-les al zero, la ingesta forçada d’oli de ricí o la neteja de lavabos, locals públics o altres dependències oficials.
En alguns casos, les dones col·laboradores de la guerrilla amb més perill de ser capturades, van veure’s obligades a marxar al “monte” amb els seus companys. Aquest fet no va suposar la seva implicació directa en la lluita armada sinó el compliment de tasques com ara cuinar, rentar, preparar llits, cosir, etc, ja que el mateix PCE, principal partit articulador de les guerrilles en aquell moment, defensava una divisió sexuada de la feina a fer. Això sí, totes comptaven amb una arma, però només per fer servir en defensa pròpia o per utilitzar-la contra elles mateixes en el cas que fossin capturades. Segons la majoria de testimonis de dones que es tenen, que són pocs, l’experiència a la guerrilla va ser emancipadora políticament i personalment en molts nivells. Tot i la divisió sexual del treball en la guerrilla, se sentien tractades com a iguals i amb els mateixos drets que els homes, cosa que també va portar a construir relacions de parella més igualitàries. Van aprendre a llegir i van rebre formació política que va resultar en l’afiliació al PCE per part d’algunes. Per últim, tenir una arma les feia sentir més segures i independents.
Adelina Delgado, punt de suport de la guerrilla de Llevant, a Cofrentes (València) ens ha deixat el seu testimoni: “Yo me decía: cuando van esos señores por el monte, algo quieren defender o algo quieren sacar a flote; hay que ayudar, porque los veías con esa amabilidad. Yo me dije: estas personas algo defienden que es obligado ayudarles. Así que yo, no he tenido miedo. A donde va el cuerpo, va la muerte, que sea lo que Dios quiera, pero yo no me hice cobarde, porque luché lo que pude…” (Romeu, F., 2002, pg 122) És un dels molts d’exemples de dones que van convertir el que és personal en polític i aquest és l’enorme rol que elles van tenir com a lluitadores dins de la guerrilla. És necessari fugir de la passivitat en què sovint la història les ha immers i entendre les tasques de cures, suport i ajuda com uns actes d’heroisme que van fer possible la resistència contra Franco des de les llars, des del “monte”, i des de l’esperança.
Bibliografia
ROMEU, Fernanda. (2002) Más allá de la utopía: Agrupación Guerrillera de Levante, Ed. Universidad de Castilla la Mancha.
ROMEU, Fernanda. (1994) El Silencio Roto: Mujeres contra el Franquismo. Gráficas Summa, S. A. Oviedo
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada